Indies

El terme indie prové de l'anglès independent. El terme es sol utilitzar incorrectament per a referir-se a un gènere musical però originalment està lligat a les condicions de producció i circulació de la seua obra, és a dir, a aquells músics que produeixen la seua obra de manera independent (paraula d'on deriva el terme) i no a un gènere musical.

Història (passat)
Durant els anys 20 les grans companyies nord-americanes (també conegudes com "multis" o "majors") com Columbia Records o Virgin van ser desafiades per quantitat de xicotetes discogràfiques anomenades "independents". Aquestes estaven especialitzades en el mercat de música blues i jazz però el crack de finals dels anys 20 va minar a aquestes companyies que van acabar en fallida o en el millor dels casos absorbides per una més gran.
Des de 1912 hi havia l'ASCAP (American Society of Composers, Authors and Publishers) mitjançant la qual els compositors i editors protegien els seus interessos (semblant a la SGAE espanyola). Aquesta associació no considerava "de bon gust" que la música negra es pogués escoltar per la ràdio així que censurava sistemàticament qualsevol cançó de blues o jazz que li pogués arribar a través d'un segell independent. Així que a més de no poder trobar a les botigues, la música "diferent" tampoc es podia escoltar per les ràdios locals de freqüència concessionada. És així com sorgeixen les ràdios pirates, que emetien des de coberts o embarcacions llunyanes a diversos quilòmetres de les costes.
El 1941 una associació de ràdios i DJ va posar en marxa una associació rival a l'ASCAP que es va anomenar BMI (Broadcast Music Incorporated) que representava a molts compositors i editors que fins aleshores havien estat ignorats (de hillbilly, country, blues, jazz i estrangers). L'ASCAP va fer tot el que va poder perquè les ràdios locals no programaren cançons de la BMI, moltes cançons van ser censurades però el virus estava ja inoculat en la societat. La BMI sobreviure i van incrementar els seus ingressos i popularitat ràpidament quan un nou so anomenat Rock n 'Roll va néixer de mans d'artistes negres com Little Richard o Chuck Berry.

Història (present)

En l'actualitat, potser la gent no reconeix aquest tipus de tribu urbana perquè és de les que més es barrejen amb tothom, també perquè de vegades els posen etiquetes que no són o perquè a diferència d'altres tribus no busquen destacar, simplement busquen un camí alternatiu, que no roí, però si original i diferent.
Als Indies no els agrada tancar-se en si mateixos i en general són gent oberta i optimista. Probablement si ells no hagueren sigut així les seues creences i la seua ideologia no hauria arribat fins al'actualitat.

Estètica

Els Indie no tenen una manera particular de vestir, sols utilitzen allò que volen. No obstant això, sí tenen uns quants articles comuns. Les seues influències es remunten des de la dècada dels 60. Articles comuns d'aquesta tendència són les samarretes de bandes, roba vintage, samarretes de ratlles, suéteres, blazers, montgomerys, pantalons desgastats, armilles, corbates, mocadors i bufandes. Alguns dels tipus de calçats més popular són les sabates tipus ballet i les sabatilles Converse.

Ideologia

Els Indies basen la seua ideologia en el terme "Do It Yourself" o "Fes-ho tu mateix" el qual fa referència a la pràctica de la fabricació o reparació de coses per u mateix, de manera que s'estalvien diners, et diverteixes aprens al mateix temps. És una forma d'autoproducció sense esperar la voluntat d'altres per a realitzar les idees o conviccions propies.
És fàcil veure avui dia a algú de poca edat realitzant tasques de punt, o crochet, tant per vestir com per decorar. A més, aquest moviment ha fet que col·lectius que típicament no realitzaven determinades tasques, s'interessin per elles d'una forma cada vegada més gran: el DIY ha fet que el bricolatge no sigui una activitat típicament masculina, així com ha fet de molts homes, grans dissenyadors de moda, complements, o peces d'artesania clàssicament fabricades per dones.
També es parla de DIY per referir-se a aquells artistes que, oposant-se al sistema establert per la indústria musical actual, graven amb els seus propis mitjans (i de vegades amb un pressupost zero), autogestionen les seves actuacions, autopromoció la seva música, etc.